>>trescatorzequinze

Anàlisi temptativa de resultats

2006-06-22T19:49:00.000+02:00

He fet una petita anàlisi dels resultats del referèndum i la seva distribució territorial, tot comparant-los amb els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Us mostre aquí alguns dels resultats. Tinc més material (regressions multivariants, correlacions ponderant els casos pel tamany del cens de cada poble, etc). Si el voleu demaneu-ho...

I és què des del moment en què es van conèixer els resultats del referèndum sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, s’han multiplicat les especulacions sobre quin ha sigut el comportament dels electors de les diferents forces polítiques, ja que aquesta és una de les dades fonamentals –més enllà dels resultats en sí- per poder avaluar l’èxit o fracàs dels partits i les seves campanyes en l’objectiu de mobilitzar electoralment els seus votants i conduir-los cap a una opció específica de vot.

Totes aquestes preguntes, molt presents en les tertúlies i comentaris polítics aquests dies, no es podran respondre amb rigor científic fins la publicació de les primeres enquestes postelectorals de qualitat. De moment, però, a partir de la distribució geogràfica dels resultats electorals es poden aproximar les pautes i establir hipòtesis plausibles sobre què és el que ha passat a nivell individual.

Això cal fer-ho amb extrema cautela per tal d’evitar l’anomenada ‘fal·làcia ecològica’ que consisteix en atorgar als individus determinades característiques a partir de les dades del grup al que pertanyen.

Feta aquesta precisió important, és evident que l’anàlisi de la distribució territorial dels vots en el referèndum és informatiu i pot aportar algunes claus interpretatives per aproximar-nos de manera provisional al què ha passat en aquest referèndum, a l’espera d’obtenir dades fiables a nivell individual. En tot cas, és més rigorós que la pura especulació.

Percentatge de vots 03	Participació	Si	No	Blanc	Si s/cens	No s/cens	Blanc s/cens
PSC	-,482(**)	,193()**	-,035	-,331(**)	-,313()**	-,273(**)	-,422(**)
CiU	,402(**)	,116()**	-,252(**)	,213()**	,410()**	-,035	,289(**)
ERC	,367(**)	-,274(**)	,176()**	,238()**	,166(**)	,353()**	,317(**)
PP	-,386(**)	-,187(**)	,326()**	-,188(**)	-,425(**)	,096()**	-,268(**)
ICV	-,165()	**-,071()***	,123()	-,068()*	*-,187()***	,042	-,094()

(Les xifres representades són coeficients de correlació. Per a més informació, vegeu l’estudi complert).

1.-La relació entre pes electoral d’ERC i el percentatge de vots negatius a l’estatut és efectivament, positiva (és a dir, a major implantació d’ERC, més vots en contra). Tanmateix, es tracta d’una relació feble.

2.-En el cas del PP, la relació de la seva presència el 2003 i el vot negatiu és molt més forta que en el cas d’ERC, gairebé el doble.

3.-La participació ha sigut més forta en les zones de major implantació d’ERC i també de CiU i menor en les zones en què el PSC, el PP i ICV hi tenen més pes. La desmobilització en les zones de major penetració socialista respecte al conjunt del país, ha sigut especialment marcada en aquesta ocasió.

4.-Hi ha una interessant relació positiva entre els vots en blanc a nivell local i el pes electoral d’ERC i de CIU. Amb els altres partits aquesta relació és negativa. És a dir, a les zones més nacionalistes hi ha hagut més vot en blanc.

5.-La relació entre la implantació electoral del PSC i CiU i els vots afirmatius és positiva, tot i que no especialment forta (semblant a la relació entre pes d’ERC i vots negatius).

6.-Tanmateix, la menor mobilització en les zones de més pes socialista fa que la relació entre pes electoral del PSC i vots afirmatius sobre cens siga negativa, mentre que en el cas de CiU és positiva i forta, per un efecte combinat de la mobilització i la tendència al vot favorable. Aquesta és la principal diferència en les pautes mostrades pels dos partits.

7.-Les dades d'ICV segurament són poc fiables.

Civisme al metro, si us plau!

2005-03-24T14:00:00.000+01:00

Sense ànims d'incitar a ningú a res, em faig ressó d'iniciatives interessants. Avui és Yomango qui ens ofereix un interessant document sobre el civisme al metro. Clica sobre la imatge per veure-la més gran.

moixama

2005-03-24T10:30:00.000+01:00

Avui us convide a visitar la web de la revista moixama, avantguarda indiscutible de la reflexió abstracta i concreta al PV. Us enganxe una imatge de L'oca folla, un dels subproductes de moixama que es publica cada dues setmanes al periòdic L'Avanç (no confondre amb L'Avenç). Si cliqueu sobre ella es farà més gran i podreu llegir alguna cosa.

L'oca folla (18 de Febrer)

Per cert, aporte el meu granet de sorra a la tasca de moixama i reproduixc una crida que fan en la seua web: busquen figures. Ets un figura? endavant!

Estem preparant una nova revista Moixama. El tema està decidit: especial figures. Un especial farcit de biografies, entrevistes, fotos, articles, eructes i si fos possible 'videografies'(copyright de concepte). Ajudan's a realitzar aquesta tasca titànica si pots i si vols! Si coneixes o eres un figura no dubtes a informar-nos-en-a moixama@ono.com. La cacera ja ha començat!

mulleres

2005-03-21T13:59:00.000+01:00

baixant del mulleres, octubre 2003

De batalles i batalletes

2005-03-18T12:39:00.000+01:00

(Avui penge un article publicat a L'avanç, en resposta a un altre text del meu company David Segarra)

De batalles i batalletes

Jordi Muñoz Mendoza*

Certament, seria absurd defensar que els nacionalistes al PV no hem comés importants errors estratègics, i negar que ens ha mancat la capacitat de transmetre el nostre discurs a la societat a la qual ens adrecem. I els discursos autocrítics, amb intenció d’analitzar les complexes causes de la nostra feblesa, són sens dubte útils i necessaris.

Ara bé, no sempre aquests discursos pretesament autocrítics han sigut desinteressats, i en els darrers dèsset anys hem hagut de patir algunes relectures dels episodis de l’anomenada "Batalla de València" que, tot i l’èxit que han tingut en determinats ambients, tenen una base empírica més aviat feble i en el fons no responen més que a la voluntat de fer viable un projecte polític concret: l’anomenada tercera via.

A grans trets, la relectura impulsada des de la tercera via es fonamenta sobre la deslegitimació del fusterianisme, fent-lo responsable, en última instància, de la confrontació viscuda i del fracàs polític del valencianisme en aquells anys, per la seua defensa de tesis molt allunyades del sentir del poble valencià. Carregar la responsabilitat sobre les espatlles del catalanisme, inevitablement porta a una exculpació –si més no, parcial- de l’anticatalanisme: és cert, sí –diuen- que les bombes les van posar ells, però això convé emmarcar-ho en el context de resposta, irracional si es vol, a una provocació del nacionalisme fusterià. El blaverisme és, d’aquesta manera, descarregat d’almenys una part de la responsabilitat. Més encara: es reinterpreta aquest moviment obviant el paper decisiu que els sectors del tardofranquisme van jugar en la seua articulació, expansió i manteniment. Al mateix temps, es desvincula el sorgiment d’aquest moviment populista del context de crisi social, econòmica i política que patia el País Valencià als anys setanta del segle XX.

Però n’hi ha més. Fins i tot entre qui no assumeix la càrrega legitimadora que aquesta relectura comporta, han quallat alguns mites que convé revisar per tal de no caure en paranys indesitjats. Un dels principals és una suposada adhesió en massa de les classes populars al moviment anticatalanista, mentre que el nacionalisme progressista d’arrel fusteriana hauria quedat reclós en reduïts cercles despectivament etiquetats com a intel·lectuals. Segons aquesta versió, ells –els blavers- sí que haurien connectat amb el vertader sentiment identitari valencià mentre que nosaltres ens hauríem reclós en un circuit tancat i estèril de dogmes nacionals que es situaven a anys llum del sentir majoritari dels valencians.

De moment, no entrem a discutir la segona part del mite. Però analitzem una miqueta la primera: realment es va produir aquesta adhesió massiva de les classes populars valencianes a l’extrema dreta anticatalanista? Sense pretendre menysprear la penetració social del fenomen blaver a determinades comarques del nostre país, convé no oblidar que els anys més crus de la "batalla" van coincidir amb l’ascens i consolidació de la posició hegemònica del PSPV en la política valenciana.

No cal reincidir ací en l’anàlisi de les polítiques del PSPV-PSOE en els seus anys de govern: els lectors coincidiran amb mi en la idea que van representar per a l’esquerra una cosa com "Operación Triunfo" a la música. Ara bé, més enllà de les nostres consideracions hi ha una evidència empírica contundent: les bases i els votants del PSPV-PSOE (i d’EUPV, i dels sindicats majoritaris) han sigut tradicionalment –i en gran part, encara avui són- aquelles classes populars que hom vincula amb excessiva facilitat amb l’extrema dreta.

El problema de fons, al meu entendre, és atribuir al fenomen del blaverisme una centralitat que només té als nostres ulls. Tingué, és cert, una magnitud gens menyspreable en determinats moments i comarques concretes, sí, però –com a mostra- la seua expressió electoral mai no va superar el 10,5% del vot valencià. La ràpida decadència del blaverisme quan deixà de ser funcional ens hauria de fer revisar algunes idees preconcebudes sobre l’abast de la seua penetració social. El vertader problema que tenim al davant és un avançat procés de despersonalització i assimilació cultural i no un suposat sentiment identitari valencià incompatible amb les formulacions fusterianes.

Creure que les classes populars valencianes es van adherir en massa a l’extrema dreta i que els únics reductes progressistes al País Valencià són algunes petites elits universitàries és caure de quatre grapes en el parany que ens han parat amb l’únic objectiu de forçar la renúncia a la nostra condició. I amb perillosa facilitat, aquest parany ens porta a assumir la imatge dels bons salvatges per entendre el blaverisme i, en darrera instància, a la repugnant equiparació del "sectarisme de blavers i catalanistes".

Poema

2005-03-10T14:03:00.000+01:00

Un dels poemes que més tinc al cap, sobretot des que el vaig sentir en veu de l'Ovidi.

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de complement i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
I ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

(Vicent Andrés Estellés - Llibre de meravelles)

Dones

2005-03-09T10:32:00.000+01:00


No sé fins a quin punt és útil el 8 de Març o s'ha convertit en un ritual inocu, però en qualsevol cas jo ho aprofite per recordar dues dones que m'han impressionat. Una desgraciadament acaba de morir, i l'altra per sort ha pogut sobreviure en unes circumstàncies fosques que caldrà aclarir.

Són Giuliana Sgrena -

periodista d' Il Manifesto-

 i Gladys Marín,presidenta del Partit Comunista Xilé.

Giuliana Sgrena

Gladys Marín

una imatge de Morella, en record.

2005-02-16T13:06:00.000+01:00

Sobre l’ús polític de la història i la nostra identitat.

2005-02-16T12:27:00.000+01:00

El País Valencià és, com deia Joan Fuster, un “país sense política”. Sense política de país, s’entén. Per això, la responsabilitat de mantenir la llengua i la cultura recau gairebé exclusivament en la societat civil, i no podem dir, com dieu al Principat, que la societat civil haja renunciat a defensar el país i la nostra identitat.

Sobre el paper de la història en aquesta tasca, em sembla que cal començar remarcant la importància política de la història, que quedà molt ben descrita per George Orwell: "qui controla el passat controla el futur i qui controla el present, controla el passat". Es tracta, en definitiva, de reflexionar sobre “l’ús polític de la història”.

És cert que parlar de l'ús polític de la història pot repugnar els historiadors, i reportar-nos a foscos episodis de manipulació històrica. No pretenem, ni molt menys, negar la cientificitat de la historiografia, som plenament conscients que la història abans que res és ciència i coneixement, però no per això hem de menystenir el seu evident impacte polític, ni –com argumentarem- renunciar-hi.

L’impacte polític de la història es fa especialment evident en l’univers dels nacionalismes, que –gairebé sense excepció- n’han fet un ús intensiu com a instrument legitimador del propi discurs. És el cas, sens dubte, del catalanisme, però també dels grans nacionalismes d’estat, com ara l’espanyol o el francès,

El nacionalisme espanyol ha fet –i fa- un ús intensiu de la història, de la manipulació històrica, per afirmar-se i per negar-nos, per esborrar del mapa ibèric tota identitat que no siga l’espanyola de base castellana.

Els exemples d’això són nombrosos i constants, i en ocasions han pres dimensions grotesques (només cal fullejar un manual escolar d’història dels anys quaranta o cinquanta per adonar-se’n) però encara avui persisteixen: les recents reformes educatives impulsades pel PP ens donen una pista prou clara de la importància que el nacionalisme espanyol dóna, encara avui, al control de la interpretació i transmissió de la història.

Dèiem que els episodis de manipulació històrica prenien dimensions grotesques, i no ens referíem només als anys quaranta o cinquanta, sinó també a un fenomen molt més recent, que esclatà amb la transició i la “batalla de València”: el blaverisme –sortosament, un fenomen que avui està en decadència-.

El blaverisme, per negar la catalanitat dels valencians, emprà intensament la manipulació històrica, deformant els fets, i generant alguns arguments completament absurds, com el que afirmava que abans de la conquesta de València ja es parlava a les terres valencianes el valencià com una llengua diferenciada, d’origen mossàrab. L’espiral de l’absurd, que podria fins i tot produir-nos una certa hilaritat, es va mostrar, però, molt perillosa i va desenvolupar-se amb pràctiques feixistes, com els atemptats amb bomba a llibreries i escriptors i intel·lectuals del País. L’antiacademicisme furibund del blaverisme, que acusa la comunitat científica (historiadors i filòlegs) de formar part d’una “conxorxa de l’imperialisme català” és sorprenentment semblant als arguments del revisionisme històric que pretén negar l’holocaust i acusa la comunitat científica de formar part d’una “conxorxa sionista mundial”.

Fins ací hem fet una pinzellada de com s'ha utilitzat la història en contra d'un país, però no ens hi entretindrem més. Allò que importa de debò és veure què podem fer nosaltres, si és lícit emprar políticament la història (parlem d’ús polític de la història, no de manipulació històrica). Es tracta, en definitiva, de reflexionar sobre la importància que la societat es reapropie de la pròpia historia, i de com fer-ho.

En aquest sentit, podem dir que la història és com un catàleg ampli de fets, esdeveniments, personatges i moviments que podem triar per emprar-los com a referents simbòlics en la construcció del propi discurs identitari. En aquest sentit, em sembla que cal qüestionar-se la tria tradicional del catalanisme, hem d’evolucionar i tendir a construir uns referents simbòlics i identitaris capaços de donar resposta als reptes que hem d’afrontar avui dia que no són, ni de bon tros, els de la renaixença i, ni tan sols els dels anys trenta o setanta.

Per exemple, hauríem de ser capaços d’entendre que avui la nostra societat és més complexa, que una part important de la població té els seus orígens fora del nostre país. Cal entendre també que històricament en aquest país s'hi han enfrontat (de vegades molt durament) models de societat molt diferents entre sí. I per copsar aquestes realitats no ens serveix ja un model harmònic o orgànic de definició de la identitat catalana, cal repensar contínuament la manera que tenim d’entendre’ns a nosaltres mateixa.

Hauríem de ser conscients, també, que l'anticatalanisme també va evolucionant i davant nostre no només tenim l'espanyolisme ranci i ultraconservador de sempre, sinó que, com a reacció contra el procés d’afirmació nacional hi ha també un suposat universalisme basat en la defensa dels drets individuals i la negació dels col·lectius, i que ens acusa de ser provincians i tancats de mires. A tot això cal respondre amb una reflexió i un discurs rigorós i tenaç.

Caldrà, per tant, articular un discurs nacional que assumesca aquestes realitats, que siga capaç d’entendre i donar resposta a la creixent complexitat de la nostra societat. I cal fer-ho també –i molt especialment- des del territori, des de la societat civil (sobretot al País Valencià).

Quin discurs i com fer-ho és segurament la clau de la qüestió, i no en tinc la resposta. Només m’atrevesc a apuntar alguna idea que em sembla que pot ser suggerent en aquest sentit: els italians, després del trauma del feixisme i la guerra, van prendre com a element central de la refundació de la República, i de la seva identitat nacional, l’antifeixisme. Em sembla que nosaltres, d’alguna manera, podríem avançar en aquest sentit aprofitant l’actual onada de recuperació de la memòria històrica.

Reivindiquem la memòria de la València republicana, de la Barcelona republicana, reivindiquem la Resistència antifranquista com a patrimoni col·lectiu del nostre país. Nosaltres ho podem fer, i a més, és una dimensió que té un gran potencial per cohesionar la societat, i incloure-hi també els altres catalans, protagonistes també d’aquella Resistència.

I fem-ho amb astúcia, en contraposició al que fa el nacionalisme que tenim enfront, que no té origen en l’antifeixisme, o en la negació dels totalitarismes, sinó que més aviat el té en la refundació feta l'any 1978, basada en l’oblit i el no rebuig del franquisme. I encara avui és així.

sobre l'ús de la violència

2005-02-16T12:09:00.000+01:00

Avui pose un breu text que forma part d'una conversa amb un amic italià sobre l'ús de la violència. És un debat interessant que, pel que sembla, s'està generalitzant a Itàlia...

He llegit amb calma el teu article i el capítol de Revelli per a entendre millor el context. Potser hauria de llegir també el de Bertinotti però estic un poc ratllat, després t'explique per què. Primer parlem de la violència.

T'he de dir que aquest és un tema sobre el qual havia pensat prou però sobre el què no tinc una posició clara. Tinc, de fet, més dubtes que certeses.

De totes maneres, he de dir-te que sempre he preferit la postura d'ubicar el debat en termes polítics més que en el pla eticomoral o existencial. Segurament açò respon a un “atteggiamento” (no conec una paraula catalana equivalent o millor) personal que em fa desconfiar de certs debats ètics i de les tries de principi sobre temes com aquest.

Encara així, he entés que l'elecció de restringir el debat sobre l'ús –o els usos- de la violència només al pla polític i pretendre excloure qualsevol debat moral és, en si mateixa, una elecció ètica concreta. Per tant, queda exclosa qualsevol pretensió de neutralitat que es poguera intuir en la meua postura.

Si bé la neutralitat ètica queda exclosa d'entrada, continue pensant que un debat que prenga en compte la complexitat de la qüestió és necessari. Per dir-ho de manera senzilla: no crec que es puga parlar de “violència” com una categoria única, atemporal e universal. Crec, per tant, que convé inserir la discussió en un context concret (com, d'altra banda fas tu al final del teu article quan parles de la relació entre moviment i món obrer).

Creu-me, dic açò amb plena consciència dels perills que una postura com la meua comporta. El relativisme moral que es pot derivar de la meua postura és el que ha generat, o permés alguns dels més tristos –i sagnants- “errors” de l'esquerra. I és que, encara que Revelli té arguments potents, no es pot oblidar que la postura tradicional del marxisme, com el mateix reconeix, no és la seua.

Llavors és quan trobe el problema: per un costat considere que una postura tipus “gandhiana” de rebuig ètic a qualsevol forma de violència en qualsevol moment i lloc pot arribar a ser paralitzant i en certes condicions augmentar el patiment del poble. Es pot rebutjar, de pla i per sempre la violència? Crec que és difícil de mantindre-ho. Pensem en el passat, el 1936, en 1939-45, a Nicaragua, a Vietnam... No crec que siga tan fàcil.

Per descomptat, crec que cal evitar la mitifiació de la violència com a purificadora i redemptora, crec que el relativisme moral és perillós i que, com a antídot necessari, s'imposa una reflexió crítica, a fons i general sobre la història de l'esquerra i els “errors”.

Tinc a més la impressió que el vostre debat està molt condicionat pel context italià i encara que es plantege des d'un punt de vista ètic, la història dels anys de plom i potser una certa necessitat rifondazione de guanyar crèdit i mantindre posicions davant del que podria ser un inici de fase descendent o baixa dels moviments té sens dubte un pes fonamental en els termes i el moment en què es planteja el debat.

Et diria més coses però vaig molt lent, en tot cas seguim la conversa, a poc a poc.

Jordi

P.S: Podeu veure alguns textos del debat en aquesta pàgina de Rifondazione o en aquesta de Il Manifesto

PS 2: Hi ha un llibre sobre el tema: Fausto Bertinotti, Lidia Menapace, Marco Revelli
Nonviolenza Le ragioni del pacifismo Fazi Editore , 116 pagine, 10 euro